Ahir vaig publicar l’article “El bé comú” a PericosOnline. L’article acabava amb la frase: “M’agradaria que els dirigents del meu club pensessin sempre en el bé comú“.

Tant el títol de l’article com aquesta última frase deixen entreveure que els dirigents del meu club pensen més en els seus interessos personals. No hi ha dubte que la filtració de la inclusió de la senyera a la samarreta per primera vegada en 112 anys d’història amaga un nou capítol de la guerra civil del Consell d’Administració de l’entitat.

Tot plegat ho explica molt bé en Xavi Boró a la seva columna d’avui: “La senyera, arma de manipulació massiva?“.
L’ala catalanista del Consell porta temps fent moviments per arraconar l’ala espanyolista. I això de la samarreta és la cirereta del pastís.
Jo sóc clarament catalanista, els que seguiu aquest blog ho sabeu. I els que no, en podeu trobar moltes mostres podeu anar a les etiquetes Política o On és Ítaca?. Per tant, per mi seria molt fàcil dir que estic a favor de portar la senyera a la samarreta, deixant anar els arguments legítims dels que defensen aquesta postura.
Però resulta que hi ha dos arguments que, per mi, tenen molt més força per defensar la postura de només lluir els colors blanc-i-blau:
1. L’Espanyol és un club esportiu, la política no s’hi hauria de barrejar.
2. És més important el bé de la comunitat que el bé d’una part d’aquesta comunitat.
No oblideu, a més, que qui va engengar la “moda” de polititzar les samarretes va ser Joan Laporta. Ell és qui, més interessat per la seva pròpia carrera política i el seu ego desfermat, va posar per primera vegada la senyera a una samarreta de futbol. A partir d’aquí, una munió d’equips han anat inundant de símbols polítics les seves samarretes. Banderes espanyoles, banderes de comunitats autònomes, tot plegat en una cursa per veure qui la té més llarga o qui és més patriota.
Mireu, per mi és tant perico el que és independentista com qui simpatitza amb la Falange. Aquesta és la grandesa del nostre club. No trobo adminissible que el nostre Consell, en aquesta lluita interna, ens manipuli i permeti que ens “trenquem la cara” (parlo metafòricament) per una guerra que és seva, no nostra.
Mentrestant, els problemes econòmics i esportius del club segueixent desbocats. I encara hi ha qui fa poc em defensava que socialment som més forts que mai.
Advertisements