Odio els discursos oficialistes, no m’agrada pensar o dir el que s’espera que haig de pensar o dir pel fet de formar part d’un col·lectiu.
Critico sovint el pensament únic barcelonista, aquell que s’ha establert per terra, mar i aire, i que dicta què han de pensar els “bons catalans” si volen seguir-ho sent.
Però tampoc m’agrada que jo, com a perico, no pugui elogiar alguna de les coses que tenen relació amb el Barça. Perquè resulta que nosaltres també tenim el nostre propi “pensament únic”, en el que se sobreentén que mai, absolutament mai, puguem dir públicament que el Barça ha fet alguna cosa bé.
I avui tinc ganes d’elogiar Josep Guardiola, perquè el que ha aconseguit en només quatre temporades i havent arribat a la banqueta del Barça amb només 37 anys (1 més del que tinc jo ara!) és digne d’admiració. Guanyar tot el que ha guanyat i practicant en molts casos un futbol vistós i agraït pels espectadors és molt difícil, i és de justícia reconèixer-ho.
A Guardiola, però, li ha passat el que li ha passat al Barça, que el globus s’ha inflat tant i tant, que ha arribat a enfarfagar i a fer-se molt pesat. Sí, ho han guanyat pràcticament tot i han jugat molt bé, però la bola mediàtica s’ha fet asfixiant, comportant que només es parli del Barça i de Guardiola. Fins i tot molts culers reconeixen en la intimitat que estan cansats de sentir i veure barcelonisme pertot, i que en comencen a estar tips.
Tenim un país t’han esquinçat que li hem de donar la Medalla d’Or del nostre Parlament centenari a un entrenador de futbol. Que sí, que ho ha fet molt bé, però que no deixa de ser una persona de 40 anys i que guanya una quantitat de diners ingent.
Ep, però això tampoc és culpa de Guardiola, ni molt menys. Ell ha fet la seva feina per la qual algú va decidir que li pagaria una milionada. Ha sabut jugar bé, guanyar i mantenir la compostura en moltíssimes situacions on molt pocs dels que tant el critiquen l’haguessin pogut mantenir. I això és digne d’elogi.
Ha sabut gestionar un vestidor de futbol ple d’estrelles, que en el fons són xavals sense massa estudis i amb molts “quartos”, com ho són tots els vestidors de futbol d’elit. Tots ens omplim la boca dient que aquests jugadors són boníssims i que qualsevol podria fer-ho igual de bé que Guardiola. Però resulta que mai ningú ha guanyat el que ha guanyat ell. Per tant, suposo que tampoc deu ser tan fàcil fer-ho. I això també és digne d’elogi.
Dit això, el que no m’ha agradat en molts casos és la falsa modèstia que transmet. Dir que un partit contra l’Sporting de Gijón (per posar un exemple) al Camp Nou és difícil no s’ho creu ningú. I portar aquest discurs fins l’extrem i l’extenuació fa mandra. Però els resultats, al capdavall, han arribat i, per tant, algú podria dir que la fi justifica els mitjans.
Els pericos ens hem enfotut molt de Guardiola perquè ha estat l’entrenador del nostre enemic (sí, l’enemic que ens intenta esclafar cada dia de l’any), però val a dir que mai ha sortit cap mala paraula de boca seva en contra nostra. Al contrari, ha elogiat el nostre joc, la nostra afició i el nostre estadi en més d’una ocasió. I pels pericos crec que hauria de ser motiu d’honra el saber que l’últim partit de Guardiola al Camp Nou com entrenador del Barça serà un derbi contra l’Espanyol. Això sí, res no em faria més feliç que fotre’ls la festa enlaire, ni que sigui amb un empat. Em sabria greu per en Guardiola persona, però seria molt reconfortant tornar a fotre tota la caverna mediàtica culer.

Anuncis