A Catalunya fa temps que s’està produint un fenomen extrany, una tendència que es reflecteix en totes les enquestes dels darrers temps. Les faci qui les faci, la tendència és la mateixa, per bé que els percentatges puguin variar.
El fenòmen és curiós: creix el número de persones que votarien sí en un hipotètic referèndum d’independència, però el número de persones que voten partits independentistes baixa. Ja no vull entrar en si el percentatge de la població que votaria sí és majoritari o no, però el que ningú em podrà negar (perquè els números no enganyen per molt que es maquillin) és que cada cop són més els que es decanten per la independència. Diguem-li independència, diguem-li sobirania.
Però què fa que, quan hi ha eleccions, els partits independentistes obtinguin resultats discrets (per no parlar, en algun cas concret, de fracàs)? Jo crec, i és la meva opinió, que històricament s’ha associat l’independentisme a una cosa d’uns quants (milers) militants i simpatitzants d’ERC, un partit sense gaire vocació de govern i que, quan ha pogut manar, no ho ha fet massa bé (vegi’s el que opina la gent de la gestió dels dos Tripartits). Vull dir que, fins no fa massa, això de la independència era una cosa més folklòrica que no pas seriosa i assolible. I, per tant, s’associava l’independentisme (ERC) a aquest folklore més tirant a reivindicatiu que no pas a gestor.
Ara que no sembla una idea tant descabellada, potser la població no veu en els independentistes “clàssics” (ERC) la solució o el camí cap a la sobirania.
Jo crec que l’exemple més evident d’aquesta transició ideològica de molta gent de Catalunya és el President Pujol. A molts els va sorprendre el que va dir diumenge a la nit a Salvados (podeu veure el programa sencer aquí), però ja fa temps que diu el mateix. De fet, l’any passat va pronunciar una conferència titulada “Residuals o independents? O alguna altra solució?” (la podeu trobar íntegrament aquí) a la Universitat Pompeu Fabra, que es recull també en un llibre molt breu titulat “Residuals o independents?” (la portada dels llibre és la foto d’aquest post).
El President Pujol exemplifica el que molts catalans pensen. No sé si són la majoria (més del 50%) dels catalans però sí una gran part. I és un número que va creiexent. És un sentiment de desencís amb Espanya, entenent Espanya com la resta de l’Estat espanyol. No parlo de barrejar sentiments patriòtics, parlo de cansament de molta gent que veu com aquí cada cop s’hi viu pitjor i que, potser, s’hi podria viure millor. Mentre les coses han anat bé econòmicament no ens importava massa ser tant solidaris, però quan veiem que el CAP de la cantonada ha de tancar mentre que altres comunitats autònomes (de les que reben solidaritat) fan pressupostos expansius, la mosca se’ns comença a pujar al nas.
La gent comença a perdre la paciència i la fe en Espanya. Jo he escrit en aquest blog més d’una vegada que no era independentista, però m’hi estan fent tornar a base de pals. Entenc els que no comparteixen aquesta visió, però de la mateixa manera els demano que comprenguin els que comencen a estar fins al capdemunt de ser els cornuts i haver de pagar el beure.
Està arribant l’hora de parlar d’independència sense complexes, de fer un debat obert, transparent, madur i sense enganys. A Catalunya cal que els nostres polítics es deixin de tonteries i de rencúnies del passat que no porten enlloc. Els retrets mai porten enlloc. A Espanya cal que facin l’esforç d’entendre, d’una vegada per totes, que aquí som diferents (no tots, és cert, però molts sí) i que aquell famós invent del “café para todos” de la transició, l’únic que va aconseguir va ser aigualir les reivindicacions catalanes. Un “aigualiment” que els ha valgut durant més de trenta anys, però que ara ja no col·la.
El subtítol del llibre del President Pujol és prou clar i simptomàtic del que està passant: “quan es trenquen els ponts”.

Advertisements