L’Arantxa plora. Diu que la família li ha xuclat la sang, o sigui, els diners.
La família, incloent el seu germà Emilio, diu que l’Arantxa menteix.
I, mentrestant, com qui no vol la cosa, l’Arantxa presenta un llibre on treu a relluïr tots els drats bruts. De ben segur que els plors durant la presentació del llibre aconseguiran fer pujar una mica més les vendes de les “memòries”.
Mireu, jo no sé qui té raó, ni m’importa. Els Sánchez-Vicario sempre m’han semblat una família un tant artificial. No sé perquè, però tot el xou que fèien amb el gosset i tot el circ que els envoltava sempre m’ha fet pudor de sucarrim.
El que no puc entendre és que una persona grandeta (l’Arantxa té 41 anys), que s’ha casat més d’una vegada, que té fills, es posi a plorar dient pestes de la seva família. Que ho faci una nena de quinze anys col·la, però una persona de 41 anys no pot sortir a fer aquests numerets davant l’opinió pública, a no ser que sigui una estratègia per vendre més llibres.
Si la família li ha tret tots els diners, doncs que se’n vagi als Jutjats i hi presenti una demanda. Però no cal que ens ho expliqui. Permeteu-me que dubti que l’Arantxa passi penúries per arribar a final de mes.
L’Arantxa és llesta. Sap que, al nostre país, el morbo i la xafarderia ven molt. I quatre llàgrimes ajuden a posar-se la gent a la butxaca.
Per cert, de què traballa l’Arantxa? Per què treballa, no?
Ah, i abans d’acabar. Trobo lamentable que convoqui la premsa a la presentació del llibre i no admeti cap pregunta. No sé, ho trobo, com a mínim, una falta de respecte pels periodistes. Per cert, em diuen que hi havia més premsa rosa que premsa esportiva. Simptomàtic.

Anuncis