Casualitats de la vida. A principis de la setmana passada em vaig acabar de llegir el llibre “La pilota no entra per atzar“, de Ferran Soriano. El llibre parla de l’arribada i la gestió del F.C. Barcelona de la mà de Ferran Soriano i de tota la Junta Directiva presidida per Joan Laporta.
El llibre em va agradar, perquè explica com un grup de professionals va aplicar principis de gestió de l’empresa privada a un club de futbol. I els resultats van ser bons i evidents, mal que ens pesi als pericos, evidentment. Una cosa no treu l’altra. El llibre demostra que el futbol en general, i l’Espanyol en particular, té molt marge de millora si s’apliquen idees del món de l’empresa i tot plegat s’executa per professionals que provinguin d’aquest entorn.
Però jo no vull parlar del llibre del senyor Soriano. Jo vull parlar de l’empresa que s’ha enfonsat a mans del senyor Soriano: Spanair.
A Ferran Soriano el van col·locar al capdavant d’Spanair perquè s’havia fet un nom a la Junta Directiva del Barça. Tots recordem aquell documental del “Barcelona confidential” (sí, aquell en el que Laporta li deia al “Sandrusco” que “m’estic posant com un bacó”). Tots els directius, que encara no tenien ni 40 anys a aquelles alçades, es passejaven per Barcelona conduint el seus Porche Cayennes. Eren joves, triomfadors i amb un MBA d’Esade sota el braç. La tant nostrada “societat civil” va encomanar-se a Ferran Soriano perquè enlairés, mai millor dit, Spanair, un dels símbols de la Catalunya triomfant.
Doncs bé, després de 3 anys de gestió de la companyia, Spanair s’ha enfonsat de forma miserable, deixant un forat de més de 500 milions d’euros (centenars de milions provinents d’inversions públiques) i certificant una gestió lamentable i nefasta. I el concurs de creditors, per cert, ha estat presentat tard i malament. Quan una empresa va malament, els seus gestors (si són bons), han de presentar un concurs voluntari, posant-se en mans del jutjat mercantil. Esperem que algú prengui mesures legals contra aquesta aberració empresarial. Però en aquest país, em temo que no passarà res.
Avui el Govern de la Generalitat ha titllat la gestió d’Spanair com exemplar. I tota la claca nacionalista-aborregada aplaudeix amb les orelles. La societat civil, la burgesia catalana s’ha fotut una hòstia de les que fan història. Però aquí no passa res, diem que la culpa és de Madrid, de Barajas, del PP, del PSOE i de l’Espanya centralitzadora. I ens quedem tant amples. Aquí no hem fet res malament. Aquí no hem malgastat diners públics  de tots els catalans (independentment del color polític) per mantenir una companyia sentenciada de mort des de fa anys.
Potser que, abans de culpar de tot als “espanyols”, fem els deures els “catalans”. El senyor Soriano no pot sortir net de tota aquesta vergonya nacional (catalana).
PD: Un altre dia, ara no, parlarem de l’Espanya centralitzadora, dels diners que s’aboquen a Iberia (i els seu dèficit astronòmic), de les pressions perquè el Prat sigui un aeroport de tercera divisió. Tot això també existeix, però primer fem autocrítica.

Advertisements