Segueixo donant-li voltes a l’eliminació de la Copa.

Llegeixo alguns comentaris a Twitter i a PericosOnline seguint el següent fil argumental: només s’ha perdut un partit, cal mirar endavant i no fustigar-nos.

D’acord. Dimarts vam perdre un partit i prou. Amb tanta mala llet que això ha suposat l’eliminació i, per tant, la impossibilitat de plantar-nos a semifinals. S’obliden de dir es pot tenir una relliscada si la Copa fos a partit únic i a camp de l’equip d’inferior categoria. S’obliden que la setmana passada ens van repassar a casa i que només un miracle va aconseguir que marquéssim 3 gols en 5 minuts.
Per mi no va ser un partit i prou. Per mi va ser la constatació que aquesta plantilla s’aguanta amb pinces. Va ser la demostració que cada temporada estem tentant més a la sort. Cada any tenim menys jugadors determinants perquè ens ho venem tot. Com em deia en Miquel per telèfon, semblem un outlet.
Jo no tinc cap ganes de fustigar-me. El disgust per l’eliminació ja l’he superat. De fet, a mi no em va deixar tant tocat com molts diuen. Potser perquè abans del partit jo veia l’eliminació com a molt probable. Vaig fer algunes piulades al respecte, i ens vam creuar alguns mails amb uns amics en aquest sentit. Com que veia que la nostra plantilla tant jove tindria molt difícil aguantar la pressió d’exercir de favorits a Anduva, quedar eliminats no era cap utopia, ans el contrari.
El problema d’una plantilla plagada de xavals és que costa aguantar la pressió quan les coses es torcen. D’altra banda, aquesta joventut també es creix quan el superfavorit és el rival (exemple: el derbi contra el Barça).
En cap moment he pretès que ens fustiguem, ni que llencem la Lliga, ni que ho cremem tot. El que estic intentant fer és sacsejar una mica les consciències. El que m’agradaria és que el Consell d’Administració es parés un moment i es pensés si el camí que estem prenent des de fa algunes temporades és prou segur. El dia a dia ens devora a tots. Només demano parar un moment i reflexionar, fer autocrítica, agafar perspectiva.
Dir que l’eliminació de Copa és un fracàs perquè el rival està dues categories per sota em sembla que és prou evident. Això no vol dir que no confiï en els jugadors o l’entrenador. No. Ja he dit que ells són allà perquè algú ha decidit que hi siguin, en detriment d’altres que hi eren i que ja no hi són. Pels motius que siguin i que ara no venen al cas, però ja no hi són.
Sobre la classificació a la Lliga. Estem cinquens. Tothom, absolutament tothom diu que és un miracle, que Pochettino està fent malabarismes amb la plantilla que té, que està treient petroli. Bé, doncs no entenc perquè la gent s’indigna quan escric que la cinquena posició podria sembla irreal. No ho entenc, és contradictori que algú defensi Pochettino perquè està fent més del que seria normal però en canvi es defensi que la posició a la Lliga és totalment normal. No ho entenc.
En fi. Dissabte tocar animar l’equip, evidentment. Demanar autocrítica i reflexió no està renyit amb donar suport a l’equip i desitjar que guanyem, sumem el màxim de punts possibles i puguem acabar classificant-nos per alguna competició europea. Faltaria més.

Finalment, als que em titllen d’oportunista per escriure el meu article de PericosOnline “Les carrosses es convertiran en carbasses” després de l’eliminació contra el Mirandés, només els demano que em diguin quan es pot fer autocrítica en aquest club sense ser titllat de mal perico. Dic això perquè cada cop que he escrit que cal fer autocrítica i ser més ambiciosos m’han dit “ara no toca”. Quan toca? O potser és millor no parlar-ne mai i amagar la merda sota l’estora?

Anuncis