L’Espanyol ha caigut eliminat contra un 2ªB i ha consumat el fracàs que ja vam ensumar en el partit d’anada. No valen excuses, no val dir que el Mirandés ja havia eliminat dos equips de Primera abans que a nosaltres. No s’hi val. No val dir que el camp aquest d’Anduva és un infern. No, no i no.
Som de Primera, ens hem posat 0-1 i ens hem anat tancant a la nostra àrea.
L’equip ha demostrat el que alguns ens temíem: és massa jove i inexpert, i no ha pogut aguantar la pressió de ser favorits i eliminar un equip de dues categories inferiors.
Dit això, toca aixecar-se. Costarà, i molt. El cop ha estat molt dur. El premi de plantar-se a les semifinals de Copa era tant maco que el cop de puny del gol en el descompte ens ha deixat molt tocats.
L’equip és jove, massa jove. I la culpa no és dels jugadors, per molt que ara la gent demani que rodin caps. La culpa és dels senyors que han decidit confiar en aquests jugadors i vendre’n d’altres. Aquí tampoc valen excuses. La culpa no està sobre la gespa.
Portem massa temps, inclús temporades, jugant amb foc, descapitalitzant l’equip i deixant-ho tot en mans de xavals amb fitxes del filial. Tot s’aguanta amb pinces, i quan fallen un parell de peces (lesionats, per exemple), la cosa es posa peluda.
Repeteixo: dit això, assumit i reconegut el fracàs, ara només ens queda la Lliga. Dissabte rebem el Mallorca i toca guanyar per seguir en posicions europees. I creuar els dits perquè l’equip no ens regali una segona volta com la de la temporada passada. Toca aixecar-se, encara que faci mandra i molts tinguin ganes de cremar-ho tot.
Advertisements