Hem aturat l’equip més gran de la història de totes les Galàxies conegudes i de les que estan per descobrir. Des de l’altra banda es llegeix la nostra eufòria per “només” un empat com un símptoma més del nostre complex d’inferioritat. M’és ben igual. “Me la trae al pairo”, que diria aquell. Rabien i treuen escuma d’entre els queixals. M’és ben igual. No em negareu que és divertit tenir-los davant escopint-nos bilis mentre nosaltres, sense dir res, ens els mirem impàvids amb un mig somriure sorneguer. M’encanta.

Els hem aturat i només es poden excusar en el penal de l’immens Raúl Rodríguez quan el partit s’escolava per l’aigüera. Aquelles mans d’ahir van ser una mena de justícia divina, aquella espina clavada que teníem des que, el dia del Tamudazo, el millor jugador que ha trepitjat un camp de futbol des que es va inventar aquest esport, ens va marcar amb la mà. Aquell dia, gravat en or a la memòria de tots els pericos, els vam fotre la lliga enlaire, però la història ens en devia una. Aquell dia, que vam empatar quan s’estava acabant el partit, hauríem d’haver guanyat si no ens haguessin fet trampes.

Hi ha, però, una diferència entre els que s’omplen la boca de tenir valors i els que senzillament en tenen però no ho van pregonant als quatre vents: Raúl Rodríguez va reconèixer que havia comès penal. Leo Messi no només no va reconèixer que havia marcat amb la mà, sinó que tota la premsa va lloar el seu gest, titllant-lo de murri i batejant aquella mà com la “mà de Déu”.

Parlant de mans, vull tenir un sentit record pel senyor Piqué i la seva mà alçada fent el número cinc. Anit Romaric se li va llençar a sobre. Càstig físic. Però més tard, Álvaro va fotre un txitxarro que allunya els culers del liderat, curiosament a cinc punts, el número que tant li agrada al Gerard. Càstig psicològic. Es pensaven que després de la golejada de l’any passat ja s’havien tret l’espina blanc-i-blava que tenien ben clavada. Es pensaven que venir a Cornellà seria un passeig militar. Doncs no. Seguim existint. Nos ens rendirem mai.

Som el seu gra al cul. Ni el teatre d’Alves ni l’àrbitre traient-nos grogues per perdre temps després de l’empat van poder manllevar-nos els tres punts. No es pot especular amb un 0-1 durant més d’una hora i sortir-ne victoriós. A casa nostra no. Messi potser guanyarà la pilota d’or, però nosaltres les tenim de ciment. I a collons no ens guanyaran mai, per molt que els segueixin omplint la caixa de diners de dictadures.

Els hem donat pel sac. Els hem recordat que Catalunya és més que un club. Ho hem tornat a fer.

Advertisements