Els dirigents occidentals fa temps que han aconseguit endormiscar la població. En Marc Vidal [blog – Twitter] ho explica molt bé en el seu últim llibre “Contra la cultura del subsidio”. Ell fa servir els mots “cloroformitzar” i “sofà social” per referir-se, primer, a l’estat en el que la majoria dels ciutadans estan (o estem) i, segon, a la comoditat en que moltes de les persones d’aquestes societats s’han acostumat a viure. Ho tenim tot pagat i tots els serveis han de ser gratuïts. És l’estat del benestar malentès com l’estat en que tot m’ho han de donar i gratis.

Però avui us vull parlar d’un altre dels efectes d’aquest endormiscament a la que els dirigents ens han malacostumat. I vull parlar de l’educació.

Mentre que a la Xina els estudiants van 6 dies per setmana a classe i s’hi passen 10 hores cada dia, aquí ens dediquem a discutir si cal la famosa sisena hora. No és qüestió de que els nostres fills es passin 60 hores setmanals tancats en una escola, però sí que fora bo que el nostre model educatiu comencés a pensar en produir persones competents i, sobretot, competitives. Nens que quan s’afrontin a la realitat que suposa treballar puguin competir amb els xinesos que hauran estudiat, d’entrada, el doble d’hores que ells.

Els nostres fills hauran de competir, quan es facin grans, amb les ments brillants que poblen Sillicon Valley, o amb els enginyers que surten de la Polytechnique de París. El seu camp de joc serà el món, no la comarca on van néixer.

I per aconseguir que els nostres fills estiguin preparats, cal donar-los una educació a l’alçada, no el “passar l’estona” que estan patint ara. El model educatiu actual es basa en endormiscar-los ara que són nens, amb l’objectiu que quan es facin adults no puguin aixecar la veu contra els que porten el timó. És el que van fer quan nosaltres (bé, quan jo i els de meva quinta) anàvem a l’escola. Ens intentaven igualar a tots per baix, fer-nos mediocres. El problema és que ara aquesta mediocritat generalitzada s’està agreujant d’una forma escandalosa i grotesca.

Cal que els nens estiguin discriminats pel seu nivell. Els que tinguin més capacitat han d’anar a classe amb els més capaços. I els que siguin més limitats han d’agrupar-se doncs amb els que més els costa. No es tracta de marginar als “tontets”, a veure si se m’entén. Ni es tracta de posar els millors professors amb els més llestos.

Si en una classe de nens brillants se’ls pot ensenyar integrals perquè les derivades ja les tenen superades doncs endavant, no hi perden res.

I si a la classe dels nens que més els costa tots segueixen un ritme semblant d’aprenentatge els anirà molt millor. Segurament molts d’aquests nens aniran assolint més coneixement que quan a la classe hi ha gent molt llesta, gent normal i gent més limitada, per vergonya de no preguntar o perquè senzillament el seu cervell va més lent.

El professor Sala i Martín ho explicava l’altre dia amb un símil molt entenedor. En aquest país tothom entén que hi hagi centres d’alt rendiment per esportistes (el CAR de Sant Cugat, per exemple), però en canvi tothom s’escandalitza si proposés el mateix aplicat a l’ensenyament.

I vosaltres, què en penseu? Voleu que els vostres fills siguin educats en la mediocritat o voleu que puguin aprendre tot el que pugui en funció de les seves capacitats?