Aquest és el meu post número 500 del blog (des que el blog està a Blogger), i per celebrar-ho, hauria de ser un bon post. Com a mínim un post sobre un tema sucós i, com m’agrada a mi, polèmic.

Doncs bé, us parlaré de les ja cèlebres acampades d’indignats amb la vida. Deixeu-me que els anomeni indignats amb la vida perquè, en el seu conjunt, els manifestos que van publicant a diferents ciutats s’hi mostra cert rebuig contra tot el que sona a tenir una mica de poder. Concreció i sintesis poca, però rajades contra tot, el que vulgueu i més.

El tema és delicat i tots tendim a ser políticament correctes, tot i que utilitzar l’adverbi “políticament” en aquest post pugui indignar als indignats, bàsicament perquè prové de “polític”. I els polítics són el dimoni.

Va, que em lio. Deia que és difícil explicar el que sento. El titular podria ser que estic a favor en algunes coses del fons però bastant en contra amb les formes. Divendres vaig passejar-me per la Plaça Catalunya cap a les 9 de la nit. Vaig estar-hi un quart d’hora i els allà concentrats, que omplien tota la part central de la plaça, es van dedicar a fer soroll. Picaven cassoles i olles, picaven de mans, movien les claus, xiulaven, alguns cridaven, en un racó hi havia uns quants repicant tambors. Durant els 15 minuts que vaig ser donant voltes l’objectiu era fer sentir la indignació fent el màxim soroll possible.

He llegit a molts llocs i he sentit gent que hi ha estat més estona explicant que se celebren assemblees a diferents hores del dia i sobre diferents temàtiques. Això vol dir que tothom que té una proposta la pot posar en comú i, si té sort, es debat i potser s’aprova, passant a formar part d’algun manifest o d’alguna acta de la reunió.

Mireu, realment podria ser molt polèmic si em posés a generalitzar, però no tinc ganes de ficar al mateix sac a tots els allà presents perquè no seria just. D’altra banda, cal dir que els que estan allà sí que posen tots els politics i tots els treballadors de bancs/mercats financers al mateix sac, cosa que trobo totalment injusta.

Indignats d’esquerres

Jo el que crec és que la immensa majoria dels indignats són persones que se senten d’esquerres (entenent ser d’esquerres com els que s’omplen la boca de l’estat del benestar, de cuidar als més “pobres” o als que tenen menys recursos, etc.). Deia que la majoria són d’esquerres i després de 2 mandats de govern d’esquerres (els 2 tripartits) s’han adonat que els “seus” els han traicionat o no han estat a l’alçada del que ells es pensaven. Ara que no poden seguir votant esquerres perquè han vist que, sobretot, PSC i ERC quan han tocat cuixa s’han comportat com el dimoni de la dreta, es veuen desamparats i diuen #nolesvotes. Els auto-proclamats indignats se senten traïts pels partits polítics que ells sempre havien volgut que governessin el país. Se n’han adonat que el discurs de la socialdemocràcia fa anys que va esfumar-se, fixeu-vos sinó que està passant al govern de Madrid amb Zapatero donant tombs com un zombi.

A les portes d’unes eleccions (en aquest cas municipals) miren les propostes polítiques que tenen davant i no els convenç cap. Els partits que ells anomenen de dretes (PP, CiU) no els votarien mai, perquè ells són més guais i més moders i més tot; i els partits que són els que ells anomenen d’esquerres (PSC, ERC) creuen que no són competents per treure’ls del pou de la crisi.

Fixeu-vos que no he parlat en cap cas d’ICV, perquè és un partit que ha sabut mantenir el seu discurs i la seva línia durant els anys de govern dels tripartits. Sent el més petit dels 3 partits, són els que han marcat més “paquet d’esquerres”, mentre que ERC i PSC s’han vist més atrapats per l’eròtica del poder.

Si torneu al principi veureu que jo deia que estava a favor en algunes coses del fons de les protestes. A mi el sistema polític/democràtic espanyol tampoc m’agrada i crec que es podrien canviar coses. Suposo que hi ha altres vies de democràcia més directa, hi ha tot allò de les llistes obertes, etc. Existeixen mecanismes que servirien per apropar més els politics a la realitat de la societat. Però per altra banda penso que el mateix sistema que tenim aquí s’aplica a països que han sortit de la crisi (l’exemple més clar és Alemanya) i allà les coses funcionen. O sigui que la relació directa entre crisi i politica que tan clarament es destaca si et passeges per plaça Catalunya, tampoc podríem dir que és tan clara.

El sistema financer

Sobre el sistema financer, aquí sí que hi estic totalment en contra. Als que es queixen que no poden pagar les hipoteques jo els diria que s’haguessin hagut de mirar millor la lletra petita abans de signar res. I, més important encara, s’haurien d’haver mirat el compte corrent, el tipus de feina que tenien, la formació que s’havien llaurat, etc. Si s’haguessin mirat totes aquestes coses objectivament i no haguessin estirat més el braç que la màniga potser ara podrien seguir pagant la hipoteca. Què els treballadors dels bancs cobraven comissió segons el número d’hipoteques que adjudiquessin? És cert, denunciable i deplorable. Però no esquivem la part de culpa que tenim cadascú a nivell personal. Els altres s’equivoquen, però nosaltres també.

Potser tots plegats ens hem acostumat a viure, com a societat, per sobre de les nostres possibilitats. Potser l’estat de benestar com l’entenem és insostenible i per molt que ens entestem a voler-lo mantenir és inviable. Cal realisme i és aquí on els polítics han de deixar-se de demagògia i han d’explicar els números i la realitat que tenim ara i que tindrem els propers 10, 20, 30 anys. Però tots, tant els de “dretes” han de fer les retallades que toquin però amb criteri i sense passar-se de frenada, com els d'”esquerres” han d’acceptar que són part del problema perquè durant 2 mandants han endeutat el país fins a límits insostenibles i ara no poden manifestar-se cada 2 dies contra qui està intentant posar-hi remei.

Indignació sense rumb

Diumenge, el diari Ara va publicar un bon article del sociòleg Salvador Cardús. Era molt crític amb les acampades però sabia expressar molt bé el que jo penso. I el que pensen moltes de les persones amb les que he tracta aquest tema. L’article es titulava “Indignació sense rumb“.

Sense solucions?

Sé que si algú ha arribat fins aquí i no s’ha desmaiat de tanta lletra és possible que m’acusi de queixar-me dels polítics però de no donar alternatives ni de mobilitzar-me. Correcte, teniu raó, no tinc temps ni ganes per perdre acampat a la plaça del meu poble. Si estigués pensant en canviar les coses jo ho faria d’una altra manera, des de dins. Derrocar el sistema polític des del carrer és impossible perquè els que tallen el bacallà (i viuen d’això) mai es deixaran. Em direu que estic acomodat i jo us diré que mentida podrida. Treballo dur cada dia perquè la meva família pugui tenir un bon pis, un bon cotxe i el màxim de diners al compte corrent. I ho faig amb esforç, sacrifici i lluita, valors que els meus pares (treballadors des que tenien 15 anys com molts dels pares dels acampats indignats) em van inculcar des de ben petit.

Que porto corbata per treballar, visc a Sarrià i tinc un BMW? Doncs sí. I què? Tot el que tinc ens ho hem guanyat la meva dona i jo treballant fort, ningú ens ha regalat res. Em jugo un ronyó que alguns dels que estan acampats i que van de supermoderns i supersolidaris viuen a casa dels “papàs” i tenen un cotxe aparcat a la porta pagat pels mateixos “papàs”. Ep, no parlo
de tots, ni molt menys. La majoria dels acampats segur que treballen 12 hores al dia per tirar el país endavant. I segur que molts dels que estan allà perquè s’han quedat aturats han intentat empendre un nou negoci amb el pagament únic de la prestació d’atur.

O potser no i resulta que es queixen perquè la mamella del govern ha deixat de solucinar-los la vida perquè ja no té quartos?

Vull acabar dient que respecto els que han volgut protestar i segueixen acampats a les places. Tothom és lliure de fer el que vulgui. No volia amb aquest post faltar al respecte a ningú, ni molt menys. I si això és el que ha semblat, no era la meva intenció. Repeteixo, respecto als acampats, però també demano que es respecti els que no hi estem totalment d’acord.

En seguirem parlant.

Advertisements