Fa temps que em rondava pel cap i avui, 17 de desembre, ho he fet: deixo de publicar coses al Facebook. Ni notes (que venen del blog) ni actualitzacions d’estat (que venen del Twitter).

Seguiré dient el que penso via blog i via Twitter. I, evidentment, mentre tingui inspiració i el senyor Via m’ho permeti, a la web de PericosOnline.

M’havien arribat comentaris de gent que em coneix molt poc a la vida real i que no m’han agradat. No vull ser vist com un energúmen, com un violent, com un anti-nosequè. No vull que ningú tingui aquesta imatge de mi. Tinc una manera de dir les coses (per escrit i sovint parlant) que és massa directe. Però en cap cas ho faig per ofendre, escandalitzar ni molestar ningú. Si escric i parlo de forma directe és perquè m’han parit així, tu. La mave mare, a qui els “seguidors” més fidels van conèixer també ho era, de directe. Li costava callar-se les coses i alguna vegada li havia costat disgustos. I jo no vull endur-me disgustos ni que ningú se n’endugui cap llegint el que dic.

Seguiré publicant al blog perquè els que em llegeixen aquí són com de la família i amb el pas del temps m’han anat descobrint. Suposo (i espero) que la família blogàire sap (i sinó ho sap, ja els ho dic ara) que no soc violent ni escric el que escric per ferir ningú.

El tema de l’Espanyol i el Barça és una diversió. La salsa del futbol és que els culers ens cantin “a segunda” i nosaltres els diem que són l’enemic, que ens recordin pel Tamudazo i nosaltres tremolem cada cop que Messi encari la nostra defensa. La prèvia del derbi d’aquest dissabte potser ha estat el detonant de la meva decisió. Potser algun dels comentaris que he escrit ha ferit més del compte. No era la meva intenció.

Mireu, m’he adonat que llegir les piulades del Twitter (d’un màxim de 140 caracters) al Facebook provoca malinterpretacions. El poc espai et fa dir coses que moltes vegades només els que et coneixen saben interpretar en el sentit correcte. Les piulades (tuits) referents al derbi sonaven més a consignes de guerra que a opinions. I d’aquí ha vingut el problema.

Al blog m’enrotllo (ja ho podeu comprovar en les vostres pròpies carns) i puc argumentar les coses. En d’altres llocs no. Per aquí passeu “la família”, pel Facebook hi ha massa gent a qui no he vist mai la cara.

A partir d’ara, al Facebook em limitaré a comentar coses d’altres, com a molt. No hi penso penjar res més. Com a mínim, de moment, per molts grups de pressió que m’organitzeu com aquest [“Vull que l’Òscar Julià segueixi publicant al Facebook“], seguiré ferm. Encara em queda algun principi i alguna convicció. Com deia aquell: qui vulgui peix que es mulli el cul. Que traduit al 2.0 seria, qui vulgui saber que n’opina l’Òscar Julià de tot plegat, que es passi pel blog o es faci un compte de Twitter i el segueixi [aquí]. Ah, i els pericos es poden passar per PericosOnline [aquí].

Tinc la impressió que el Facebook s’està morint i, en certa manera, em sembla que estic abandonant el vaixell, com una rata, abans que s’enfonsi.

Anuncis