Ahir vaig penjar un article a PericosOnline [aquí] que, com sempre, cadascú ha interpretat com li ha sortit dels collons. Hi ha gent que té l’estranya habilitat d’imaginar coses que no llegeix, de buscar-li sempre tres peus al gat. Diria que és cosa dels pericos, però em temo que és un síndrome que pateix molta més gent que no sent els colors blanc-i-blaus.

Sé que en aquest blog entren pocs dels lectors de PericosOnline, però tenia ganes d’ampliar el que explicava ahir i no crec que hagi de fer-ho allà per no polemitzar. No crec que sigui elegant que un columnista entri a respondre segons quins comentaris fets al peu de la columna.

Bé, al que anàvem. Llegint algun dels comentaris queda clar que no em llegeixen habitualment. Es pensen que per dir que cal que els pericos deixem de llepar-nos les ferides hem d’abandonar la nostra crítica contra el que jo normalment anomeno “premsa nacionalculé” o “premsa del règim culé”. No té res a veure una cosa amb l’altra i confondre-les demostra que no s’ha llegit bé l’article. Una cosa és denunciar que els mitjans públics ens menysprein i una altra ben diferent és cantar allò del “Puta Barça” a cada partit que juguem, sigui contra el Llevant, contra l’Hércules o contra el Mataró Atlètic. Ser ambiciosos no vol dir deixar de queixar-nos quan ens trepitgin, no significa, de cop i volta, que el Barça i tot el seu entorn ens comenci a caure bé. Tenir ambició vol dir concentrar-nos en nosaltres, en créixer, en fer bé les coses, en no tenir cap complexe d’inferioritat envers res i ningú. Cantar “Puta Barça” a cada partit és sentir-se inferior. Ep! I que ningú s’atreveixi a dir-me que tinc simpatia per aquest equip perquè de tots és sabut que són el meu enemic número 1. I seré el primer que cantaré aquesta bonica cançó quan tornin a trepitjar el nostre estadi el proper 18 de desembre. I seré el primer que em quedaré afònic. Però aquell dia tindrà tot el sentit del món, diumenge passat contra el Llevant no tenia ni cap ni peus.

Tampoc soc dels que xiula quan molts canten el “Puta Barça”, només faltaria. Respecto l’opinió de tothom i evidentment cadascú és lliure de cantar el que li vingui en gana i quan vulgui, sempre que no m’insulti a mi o al meu club.

El que defensava a l’article és que allò de dir “és que som l’Espanyol i ja se sap” sempre que ens passa alguna cosa negativa és patètic, és ranci, és arcaic i fa pudor a naftalina. Hi ha tota una nova generació de pericos, entre els que m’incloc, que no podem permetre que el nostre club caigui en la depressió i el conformisme. Hem de renyar als pericos que abaixen el cap quan perdem. Els hem de contagiar l’optimisme i les ganes d’ambicionar fites més altes. Però als dirigents els hem d’exigir uns resultats a l’alçada dels més de 36.000 socis que som (6a afició en número de la Lliga). I quan algú canti “Puta Barça” jugant contra el Llevant l’hem de deixar que acabi amb respecte i, després, fer-li veure que el nostre eix no pot ser l’odi i l'”anti” res. Així sempre serem petits.

I torno a repetir, soc el primer que desitja que el Barça perdi fins i tot en els entrenaments.

Perdoneu, però necessitava explicar-me.

Anuncis