Sabeu que últimament tinc el blog molt abandonat. Ja us vaig explicar (“Missing”, 13/10/2009) que la culpa de tot plegat la tenia el PDD que estic fent a l’IESE des de principis d’octubre i que me roba les poques hores lliures que ens queden entra setmana. Precisament sobre el PDD en parlaré al final.

No volia acabar l’any sense escriure alguna cosa, no sé si de resum o de què, però escriure si més no, aprofitant que en aquestes dates ens hem de posar tots una mica tontos, ser amics de tothom, ser bones persones i desitjar pau, amor, felicitat i totes aquestes mandangues vàries. Sembla com si tot l’any poguéssim dedicar-nos a ser uns cabronassos sempre i quan pels volts de Nadal ens surti l’angelet que tots portem a dins, tot i que alguns l’angelet aquest el porten tant amagat que fot fàstic.

Bé, al que anàvem: 2009. Sembla ahir que tots patíem per allò del “Efecto 2000” i aquí estem, tan panxos però amb 9 anys més al sarró. Senyors, us n’heu adonat que d’aquí a una setmana encetarem l’any 2010!?! Déu n’hi do, 2010. Aquest any el pronunciàvem quan estàvem a BUP i sonava molt llunyà, tant llunyà com ara ens sona allò d’estudiar Física i Química a BUP. L’altre dia estava fent números i resulta que en pocs mesos farà 16 anys que vam acabar COU. Setze anys!

2009. L’any que en Marc ha fet 3 anys. El tercer any que hem hagut de passar sense la mare que va contribuir tant a que ara jo sigui com soc i que tant trobo a faltar encara que no ho vaig pregonant als quatre vents. De vegades penso que no he acabat d’assimilar que no hi sigui, i quan arriben les festes de Nadal me n’adono que, efectivament, no ho he assimilat i que pagaria el que fos per veure-la sentada a taula el dia 25. Però ja sabeu, molts per experiència pròpia, que la vida pot arribar a ser molt cabrona (per dir-ho finament).

Aquest any també ens ha deixat el meu avi, per culpa d’un altre maleït càncer. Espero que des del cel segueixo estimant el seu Espanyol i cuidi la meva àvia des de la distància.

En Marc és tot un homenet. És un autèntic crack. És la llum que ens ajuda a fer-nos forts ens els moments difícils, en els dies en que ho engegaries tot a rodar. Un simple somriure seu em fa canviar instantàniament el xip i em recorda que el que més m’ha d’importar és la família. La feina està molt bé, sobretot si t’agrada com a mi em passa la majoria de dies, et proporciona diners per viure, t’ajuda a realitzar-te i tot allò que diuen, però cada cop tinc més clar que el primer són la Cris i en Marc, la meva família. Sense ells no crec que pogués llevar-me.

Els pericos també hem patit i de valent aquest 2009. Primer per salvar-nos del descens en una recta final de temporada mítica i estratosfèrica, però sobretot per la mort del grandiós Dani Jarque, l’etern capità, que ens va deixar de la forma més rastrera possible. És un altre exemple de les grans putades de la vida, que pràcticament només poden servir per fer-nos més forts i estar més units. En el pla positiu mai podré oblidar que jo vaig estar al Camp Nou el dia que De la Peña va fer callar els culers, aquell dia que per primera vegada a la història de la Lliga l’últim classificat guanyava al camp del líder. És una mala època pels que no volem viure sota la dictadura culer, la pressió mediàtica i social en la que estem immersos els pericos molts cops és inaguantable. Sort que personalment puc esbravar-me escrivint la columna setmanal a l’oasi de PericosOnline, on cada cop més pericos ens trobem per respirar aire no contaminat. Per cert, aquest 2009 ha estat el primer cop que en Marc ha trepitjat l’estadi de l’Espanyol. Espero amb totes les meves forces que no es desviï del camí que el farà fort.

A principis d’octubre vaig començar el PDD. Fins ara han estat 3 mesos intensos de molta feina i encara ens en queden 3 més. Estic aprenent moltíssim, estic molt content d’haver decidit fer-lo. Però sobretot estic descobrint a unes persones meravelloses, les que formen el grup 6, el meu grup. Espero que aquests 3 mesos que ens queden per davant només siguin una part d’una amistat que segueixi molt de temps més, inclús amb els 2 socis del Barça que hi ha.

De política em fa molta mandra parlar-ne, bàsicament perquè els polítics que tenim per tot arreu són una autèntica merda que només mira pels seus propis interessos. Em van engrescar molt les consultes per la independència, però em temo que no ens portaran enlloc. Tant de bo m’equivoqui.

Apa, ja està, resum personal de l’any fet. Només queda desitjar de tot cor a tots els amics que us passeu pel blog que passeu un Bon Nadal amb la vostra família i que el 2010 estigui farcit de notícies magnífiques per tots. Que els mals moments, que n’hi haurà, siguin molt pocs i es puguin oblidar ràpidament. I salut, molta salut per tots.

Advertisements