Minut 25. Penal d’Alves a Malouda
Minut 26. Penal d’Abidal a Drogba
Minut 56. Penal de Touré a Drogba
Minut 82. Penal de Piqué per mans dintre l’àrea

Me n’alegro per Iniesta perquè per fi un jugador criat a un club passa per sobre dels sudamericans, africans i estrangers idolatrats de pas pel club que tenen uns sous de vertigen però que a la que poden foten el camp per petonejar un altre escut.

Deixant de banda els meus sentiments (que no descobriré ara perquè ja són prou coneguts) i amb el cap fred, crec que és de justícia assegurar que el Chelsea ha estat superior en el global de l’eliminatòria i que el Barça arriba a la final sense haver-ho merescut en el global dels 180 minuts. A Barcelona va plantejar un partit de contenció per no sortir golejat (i ho va aconseguir), hauria estat de subnormals profunds (tipus Reial Madrit o Bayern Munich) sortir a atacar. A Londres va dominar clarament el partit tenint fins a 4 ocasions cantades que va salvar Valdés (un altre de la casa lapidat constantment pels propis culés) i l’àrbitre els va robar 4 penals claríssims. Potser el pecat del Chelsea va ser tancar-se a l’àrea quan es van quedar amb superioritat numèrica.

Aquesta temporada el Barça està jugant molt bé i mereixent-se els resultats brillants que aconsegueix, però ahir a Londres no es mereixia passar a la final. O sigui que no em vinguin avui amb el cuento de que va jugar millor perquè no cola.

Torno a felicitar als lectors culers del blog, i ja van dues vegades en massa pocs dies. No us acostumeu!