Ahir a la nit, en tornar de Montjuïc, no vaig voler escriure res perquè estava enfonsat. La derrota d’ahir em va deixar tocadíssim perquè l’equip no es mereixia perdre. La mala sort i un àrbitre desastrós (vull seguir pensant que no ens ho fan a propòsit) va acabar amb un equip que mereixia els tres punts.

Pensava que aquest matí m’hauria abandonat el pessimisme i encararia la setmana del derbi amb esperenaces renovades, però cada cop queda menys i cada cop el túnel es fa més allargassat i tenebrós. I avui segueixo sent molt pessimista i cada cop tinc menys llocs on aferrar-me, la llum al final del túnel cada cop és més tènue i s’apaga a marxes forçades setmana rera setmana.

I, per acabar-ho d’adobar, llegeixo l’article del mestre Via a PericosOnline parlant de no abandonar mai el club, d’estimar-lo sempre, parlant del descens, ell que sempre ens insufla una miqueta d’aire fresc per seguir pensant que encara és possible.

Estem clínicament morts i ara toca Barça i Madrit. Hem guanyat 3 partits en tot el campionat i queden 15 jornades per sumar 24 punts, és a dir, 8 victòries. Tinc la sensació d’estar penjat d’un penyasegat i només m’aguanto pels dits d’una mà. D’una mà suada, cansada i agarrotada, que en qualsevol moment perdrà la poca força que li queda. Estic molt enfonsat. I em fa pànic mirar avall.

Anuncis