No podia començar un blog d’esports sense dedicar el primer post a un crack mundial del futbol: Jose Mourinho. Segurament pensareu que la figura del crack de futbol hauria de correspondre a un jugador i no a un entrenador, però Mourinho és un personatge tan brutal que no et deixa indiferent: o estàs amb ell o contra ell.

Fa només sis anys (setembre de 2001) el nom de Mourinho ens recordava un individu vestit amb xandall que feia de traductor de Bobby Robson. Fins i tot hi ha qui apuntava que Mou perdia oli. Doncs bé, aquella temporada 2001-2002 sir Mou va començar com entrenador del Benfica i la va acabar al Uniao Leiria (que vindria a ser el Levante de la lliga portuguesa). L’any següent Pinto da Costa el va fitxar pel F.C. Porto, on va desembarcar i es va convertir ja en mega-crack mundial.

La primera temporada (2002-2003) dirigint al Porto va guanyar la Copa de la UEFA i la Lliga portuguesa.

I la segona temporada (2003-2004) va repetir a la Lliga i va guanyar la Champions! Però té collons perquè va guanyar la final 3-0 contra el Mónaco jugant amb Vitor Baía (!), Jorge Costa, Ricardo Carvalho, Costinha, Nuno Valente, Deco, Derlei, Maniche, Carlos Alberto, Paulo Ferreira, Pedro Mendes. Però atenció perquè a semis es va passar per la pedra el Chelsea, a quarts l’Olimpique de Lyon i a vuitens el Manchester United.

Després del FC Porto, com tothom sap, Roman Abramovic se’l va enduur a Londres, on ha estat fins fa pocs dies. Certament al Chelsea ha pogut gastar-se tota la pasta del món i més en fitxatges i això l’ha conduit a guanyar dues lligues amb la gorra però fracassar a la Champions.

Però el que fa que Mou sigui el número 1 no són els resultats com a tècnic (que Déu n’hi do els títols que té per portar només sis anys com entrenador), el que fa que Mou sigui un mega-crack mundial és la seva personalitat. La seva forma de posar-se la gabardina i ajeure’s a la banqueta i posar cara de fàstic mentre el seu equip de merda (Porto) està guanyant la final d’una Champions és indescriptible. Les seves frases lapidàries a la sala de premsa del Camp Nou no ténen preu i aconseguir que tot el Camp Nou estigui més pendent de xiular-lo a ell per treure pressió els seus jugadors és digne d’estudi. És un desquiciador nat i la única persona que conec que podria arribar a igualar-lo és diu de nom Sergi i de cognom Pusó (un crack de la guerra psicológica).

En fi, que Mou es mereix inaugurar Lateral Superior, un blog que promet polèmica i de la bona.

Anuncis